La dansa del vetlatori

La dansa del vetlatori, originària del País Valencià és un ritus funerari celebrat a la mort d’un infant menor de set o vuit anys, que en realitat es convertia en una festa alegre on es bevia i es ballava. La dansa tal i com la coneixem actualment la podríem situar al segle XVIII, tot i que ja se'n té notícia a l’any 1520 (Biblioteca municipal de Xàtiva) i es va ballar fins al 1915. La dansa del vetlatori està inclosa dins del ritme del “Fandango”, que al País Valencià pren el nom d’”u”, amb un ritme compàs mantingut al llarg de tot el ball.

Esbart Rocasagna ballant la Dansa del Vetlatori (juliol 2009)

A la casa on moria un infant, anomenat albaet, (per haver mort trobant-se a l’alba de la vida), es preparava tot abans de la nit. A la cuina i, sobre una taula arreglada amb llençols o teles blanques, es posava l’albat, dins d’un taütet, vestit de blanc, amb els peus nus, coronat de flors blanques de tela o paper. I és que prevalia la creença que els nens morien sense haver pecat per la seva curta edat, i per tant anaven directament al cel convertint-se en angelets que intercedirien per tots els parents i amics.

Mare amb xiquet mort. Pablo Picasso (1936).

En una altra taula es preparava el menjar per convidar als assistents, generalment fruits secs i de temporada (cacaus, panses, ametlles, etc.) i vi i mistela. En fer-se de nit acudia la gent del veïnat, generalment gent jove, i començava la dansa. En principi es cantaven les primeres estrofes ja codificades i de manera organitzada sortien les parelles a ballar, però no acabava aquí la dansa sinó que continuava de manera més espontània allargant-se fins a la matinada i sortint a ballar al carrer. Aquí ja tothom podia cantar les estrofes que sabia d’altres balls o estrofes versades. Les parelles entraven i sortien del ball segons les seves ganes de ballar, la seva resistència o el seu coneixement de passades suficients.

Grup del País Valencià, interpretant la Dansa del Vetlatori.

La nit de la dansa de vetlatori era un motiu més per sortir, trobar-se amb la gent i fins i tot per "lligar". Així doncs, era molt gran la importància d'aquella vetlla en les relacions socials de la gent, tenint en compte que eren èpoques en què les circumstàncies per veure i conèixer gent solien ser prou escasses si no era per aquest tipus de celebracions.

Esbart Rocasagna ballant la Dansa del Vetlatori (juliol 2009)

Les vetles eren organitzades solament per famílies humils; els amics i veïns d’aquestes famílies pertanyien a la mateixa classe social. Famílies amb un mateix índex de pobresa com de natalitat i per tant amb una mortalitat infantil molt elevada (epidèmies, manca d’higiene i assistència mèdica, etc.). Això suposava una constància molt gran en l’organització de vetlles. La classe dominant, amb menor índex de natalitat i mortalitat infantil i a més a més poc amiga de barrejar-se amb el poble, quedava totalment al marge d’aquestes celebracions.