dissabte, 9 de maig del 2009

entrevista als dansaires: Bernat

Nom i cognoms: Bernat Oró i Capellades.
Edat: 25 anys.
Professió: Educador Social.

Quants anys portes a l'esbart? Com i per què hi vas entrar?
Aquest maig fa 9 anys i em vaig decidir després de veure un festival del Cos de Dansa. Ho devien fer molt bé els que van ballar l'any 2000, perquè amb la Patum que van fer, em van convèncer!! Recordo que com a jove em va atraure la barreja de música popular, el moviment de la dansa, la posada en escena i veure com els dansaires s’ho passaven de bé i ho contagiaven al públic.
Defineix amb una paraula l'esbart.
Eufòria.
Quin és el ball que t'agrada més ballar?
Tot i que les hem fet molt, les Jotes de la Terra Alta. Ballar-les totes és una suma d'esforç físic, espontaneïtat i festa, que em motiven molt.
I el que t'agrada més veure?
M'agraden molt les danses col·lectives com la Patum o el Ball de Gitanes, però crec que em quedo amb el Fandango i Jota, ballat pel Dani i l'Anna Romeu.
Explica un dels moments que més recordes de l'esbart.
N'hi ha molts de moments, un dels que més recordo va ser al festival del 2005, quan a la segona part, va començar a ploure! Estàvem ballant les Seguidilles i de tant concentrats per voler fer-les bé, ni ens vam adonar que tot el públic ja estava dret, amb els paraigües, que alguns marxaven... Fins i tot, la resta de dansaires van sortir a l'escenari per acomiadar el festival. I els de les seguidilles, seguint ballant sota la pluja com si no passés res!! Al final ens van haver de parar la música perquè estava caient un diluvi! I després, l'any següent, recordo també la il·lusió amb la què estrenàvem l'Algemesí, amb música de l'Elèctrica Dharma i en el qual el cos de dansa ens hi havíem bolcat en la coreografia, la música, els vestits... Teníem por de la resposta del públic, era una proposta arriscada per un esbart, no havíem tingut massa temps per assajar-lo, però ens ho creiem, en teníem moltes ganes i al final al públic l’hi va encantar!
On ha estat, per tu, la millor actuació?
En general tots els festivals d’estiu a Gelida són especials perquè l’entusiasme del públic de casa et dóna una energia brutal.
I el viatge que recordes més?
El de Canàries perquè va ser el primer. Però potser em quedo amb el de França, per surrealista, esbojarrat i divertit. Vam arribar en un poble de mala mort, on tot el cap de setmana estava dedicat a Espanya, tot ple de banderes espanyoles gegants, tots els aparadors decorats amb motius d'Espanya com per exemple toreros i barrets de mexicans, el menú de tots els restaurants era paella i sangria, les plantes dels carrers eren només vermelles i grogues, fins i tot els focus de l'escenari eren només d'aquests colors... I nosaltres allà al mig, com a convidats especials, a més a més d'una Tuna i una Xaranga que només tenia el Paquito Xocolatero com a repertori. Al principi feia una mica de por i tot, però al final vam ser els reis de la festa!!
A on t'agradaria ballar?
M'emocionaria ballar a Llardecans (Lleida), perquè és el poble de la meva padrina i de bona part de la meva família; i també m'agradaria al País Valencià.
Amb quin vestit et quedaries?
De noies m'agrada el vestit del Ball de Gitanes i de nois, em quedo amb el de pescadors del nou espectacle que estrenarem aquest estiu.
I amb la música de quin ball?
Sempre m'ha captivat el sentiment de músiques com la de la Dansa del Velatori o la de la Muixerenga d'Algemesí. Però per ballar em quedo amb la música del Ball de Gitanes de Rubí.
Explica una anècdota que t'hagi passat a dalt l'escenari.
En una actuació a Castellví, l'any 2001, havia de tocar un corn marí com a introducció per les Marineries i després de dies i dies d'assajar a casa (em sortia perfecte!) estava preparadíssim per fer-lo sonar a dalt de l'escenari. Total, que agafo aire i davant de tot el públic (hi havia molta gent de Gelida) bufo i no sonava res. I vinga a intentar-ho, ni per més fort que bufés, del corn només hi sortia aire. Vaig estar dos o tres minuts que se'm van fer eterns. Tots els dansaires estaven a l'escenari en posició per començar el ball i el públic només em mirava a mi. Tothom rient. I per si fos poc, vestia una camisa marinera 100%, tota descordada i amb un nus al final. Quina imatge! Al final em van sortir, va sonar, va poder començar el ball i me'n vaig anar mort de vergonya. Quin riure aquell dia!!
Què creus que s'hauria de potenciar del Cos de Dansa?
Crec que no hem de perdre mai l'alegria en què sempre sortim a l'escenari i les ganes de deixar-ho tot allà dalt. Aquesta motivació i la complicitat entre tots els dansaires, aquest any que ens hem unit dos grups, crec que és clau. I també crec que cada vegada és més important la implicació de tots els dansaires en el procés de creació dels espectacles que fem. Hem fet intents fins ara (l'Algemesí, la Malaguenya de Barxeta o els “40 anys, 40 danses”, per exemple), ho estem provant en l'espectacle que estrenarem enguany, i estic convençut que en el futur aquest serà el camí.
Digues un motiu pel qual no deixaries mai l'esbart?
Per què aprens, t'expresses, t'alliberes, rius, gaudeixes, comparteixes, t'emociones i crees uns vincles que t'hi fan tornar cada setmana.

SOBRE TU
Quin llibre estàs llegint? Les veus del Pamano, de Jaume Cabré.
Quina és la última pel·lícula que has vist? La clase (Entre les murs).
Quin viatge no has fet i t'agradaria fer? Al Cap Verd.
Un racó de Gelida. N'hi ha moltíssims com la Font freda, la Plaça del Padró, la Creu de ferro, ... Però, com que hi vaig anar fa poc, avui em quedo amb el camí del Racó.
Quin és el teu plat preferit? Els canelons que feia l'àvia.
Quina és la cançó que no deixaries mai d'escoltar? Que tinguem sort, de Lluís Llach.

5 comentaris:

TERESA ha dit...

GUAPO! GUAPO! I MIL VEGADES GUAPO!, A LLARDECANS SI QUE ENS EMOCIONARIA VEURE BALLAR L´ESBART!

Rosa ha dit...

Doncs a què esperem per anar a Llardecans?

Anònim ha dit...

Molt divertida l'entrevista Bernat! m'has fet recordar l'escapada a França i l'actuació a Castellví que jo estava a dalt de l'escenari i no podia aguantar-me el riure... genial!! jo també m'apunto a ballar a Llardecans, eh!!! un petonàs

Anònim ha dit...

m'he deixt el nom!! el comentari d'abans sóc la Mª Àngels!

Joaquim Palomera ha dit...

Bernat!
Ara busco les fotos i t'envi.ho la meva entrevista!

Aixo de castellvi jo i deuría ser pero, no ho recordo.

J.Palomera
http://descontinuat.blogspot.com